Shanti Psicologia

  La respiració Ha és una respiració meditativa del Ho’Oponono. Per realitzar-la ens asseiem amb l’esquena recta i els peus recolzats al terra. Ajuntem els dits índex i polsa de les mans formant un anell   i els entrellacem com si forméssim el signe de l’infinit. Inhalem durant 7 segons (podem contar fins a 7), retenim l’aire 7 segons, exhalem durant 7 segons i mantenim els pulmons buits durant 7 segons més. Cada cicle està format per aquestes 4 etapes. Es recomana fer 9 cicles respirant tranquil·lament i sense forçar-nos. Al final de cada cicle es van repetint mentalment les frases “Ho sento, perdona’m, gràcies, t’estimo” (no importa l’ordre de les paraules i no importa si en aquell moment no apareixen totes).   Com és difícil contar i repetir les paraules a la vegada, es poden repetir les paraules varies vegades a l’inici i al final dels 9 cicles. S’ha d’anar amb molt de compte les primeres vegades per no forçar la respiració i per no hiperventilar.   ...

He entrat a Internet i he buscat: límits i nens. Han aparegut centenars de pàgines.   M’imagino als pares davant de l’ordinador llegint articles diferents que parlen del mateix amb pautes diferents. Ara bé, sabem de que parlem quan parlem de límits?   Us proposo un petit exercici.  Tanqueu els ulls. Respireu tres vegades profundament. Imagineu una carretera estreta. Es de nit. L’única llum que teniu és la de la lluna. La carretera no té fanals ni línies que la delimitin. Només una carretera fosca sense cap indicació d’inici i de final.  Com us sentiu? Insegurs, espantats, sols. Potser sentiu ràbia, la por us connecta amb l’enuig, la irritació. El cos tens.  Així es senten els nens que no tenen límits.  Respireu profundament i ara imagineu que en aquesta carretera apareixen les línies laterals i s’encenen les llums del cotxe. Quin descans! Noteu com el cos es relaxa.   Un llarg sospir deixa sortir la tensió acumulada. Fins i...

L'estrès és un símptoma. Una sensació de tensió física i emocional que apareix quan la persona es troba davant de situacions que valora com a immanejables. És una sensació subjectiva. Depèn de la situació que se'm presenta (o el cúmul de situacions) i la valoració personal que faig sobre si disposo o no dels recursos per afrontar-la.  És una reacció del cos davant una situació que vivim com amenaçant. Aquesta reacció ens permet donar o buscar una resposta que comportarà la disminució de l'activació corporal (vasoconstricció, taquicàrdia, taquipena, segregació de cortisol, adrenalina i augment de glucosa, entre d'altres).  Què ocorre si davant de la situació que visc com a estressant no faig res o dono respostes que no ajuden a resoldre-la? Aquesta activació corporal es manté amb les conseqüències nocives que comporta (trombosis, depressió, trastorns d'ansietat, inmunodepressió, obesitat, pèrdua del cabell, acne, alteracions en la menstruació, insomn...

Fa uns mesos vaig anar a escoltar a Kate Loring, directora del Centre d’Investigació de l’Educació al Pacient d’Stanford, pionera en formació Pacient a Pacient i professora del Departament de Medicina de la Universitat d’Stanford (EEUU). Vaig trobar-me   una dona de 72 anys tranquil·la i vital, que transmet fortalesa en les seves paraules. Ens diu: “Som persones que vivim amb malalties. No som pacients. Hi ha coses que puc fer per tenir més salut i hi ha coses que estan fora del meu control. A vegades estic malalta. I la majoria del temps estic sana” .  És moment de deixar els “Què haig de fer?” dirigits a altres persones i substituir-los pels “Què vull fer? Què sento que necessito?” fent-nos responsables i amos de la nostra salut i el nostre benestar. Independentment de la malaltia amb la qual convivim, hi ha coses que podem fer per tenir més salut. Exercici físic, alimentació saludable, descansar i controlar la ment, en són un exemple. To...