De que parlem quan parlem de límits?

He entrat a Internet i he buscat: límits i nens. Han aparegut centenars de pàgines.  M’imagino als pares davant de l’ordinador llegint articles diferents que parlen del mateix amb pautes diferents. Ara bé, sabem de que parlem quan parlem de límits?  Us proposo un petit exercici. 

Tanqueu els ulls. Respireu tres vegades profundament. Imagineu una carretera estreta. Es de nit. L’única llum que teniu és la de la lluna. La carretera no té fanals ni línies que la delimitin. Només una carretera fosca sense cap indicació d’inici i de final. 

Com us sentiu? Insegurs, espantats, sols. Potser sentiu ràbia, la por us connecta amb l’enuig, la irritació. El cos tens. 

Així es senten els nens que no tenen límits. 

Respireu profundament i ara imagineu que en aquesta carretera apareixen les línies laterals i s’encenen les llums del cotxe. Quin descans! Noteu com el cos es relaxa.  Un llarg sospir deixa sortir la tensió acumulada. Fins i tot apareix un somriure! 

Les línies de la carretera i la llum del cotxe son els límits. Quina funció tenen? De seguretat. Unes marques que ens indiquen quin espai és segur, fins a on puc arribar sense risc. 

Els límits formen part de la vida però si els límits no son realment necessaris i s’imposen només per obtenir determinats resultats o inculcar obediència a un nen, deixen de ser límits vertaders i perden la seva funció real.  Podem establir límits en tot allò que vagi més enllà de les necessitats autèntiques del nen, entenen necessitats autèntiques les implicades en la supervivència i que acompanyen el desenvolupament i els processos de creixement del nen. 

Tornem a l’exercici....

Tanqueu els ulls novament, sis plau. Tornem a ser al cotxe, amb les llums i les línies. Ens sentim segurs i podem moure’ns amb confiança per la carretera. Ara apareixen uns agents davant del cotxe i ens fan conduir molt lentament, ens impedeixen avançar. Els hi preguntem que passa i ens diuen que no hi ha cap perill, ens fan anar més lentament per por que passi alguna cosa als cotxes de la carretera. 

Com us sentiu en aquesta ocasió? 

Poden passar vàries coses. Sentiu ràbia envers l’agent que us limita en excés i no us permet passar i us rebel·leu; apreneu que el món és perillós i cal estar espantat i protegir-se o us torneu dependent de l’agent perquè penseu que sense ell no podreu avançar. 

Quan ens excedim en els límits i la sobreprotecció amb els nens aquests son alguns dels sentiments que generem en ells: ràbia, frustració, por i dependència física i emocional.

En aquesta ocasió els límits no apareixen per seguretat del nen, sinó per pors i inseguretats dels pares. Si sentiu que actueu des d’aquesta postura, us animo a fer una revisió personal de quines pors personals us comporten la sobreprotecció dels vostres fills i quins canvis podeu fer per establir límits des de l’amor i el respecte enlloc de des de la por. 

Olga Pérez

Psicòloga i terapeuta gestalt