De que parlem quan parlem de límits?
He entrat a Internet i he buscat: límits i nens. Han aparegut centenars de pàgines. M’imagino als pares davant de l’ordinador llegint articles diferents que parlen del mateix amb pautes diferents. Ara bé, sabem de que parlem quan parlem de límits? Us proposo un petit exercici. Tanqueu els ulls. Respireu tres vegades profundament. Imagineu una carretera estreta. Es de nit. L’única llum que teniu és la de la lluna. La carretera no té fanals ni línies que la delimitin. Només una carretera fosca sense cap indicació d’inici i de final. Com us sentiu? Insegurs, espantats, sols. Potser sentiu ràbia, la por us connecta amb l’enuig, la irritació. El cos tens. Així es senten els nens que no tenen límits. Respireu profundament i ara imagineu que en aquesta carretera apareixen les línies laterals i s’encenen les llums del cotxe. Quin descans! Noteu com el cos es relaxa. Un llarg sospir deixa sortir la tensió acumulada. Fins i tot apareix un somriure!