Frustració

La frustració. Aquest sentiment que apareix quan sentim que no aconseguim el que volíem, desitjàvem o demanàvem.

Hi ha quatre emocions bàsiques: alegria, ràbia, tristesa i por. Podem concretar gairebé qualsevol emoció en una d’aquestes.

Que seria la frustració?

Ràbia que podia tenir uns tocs de tristesa o potser por, en funció de la pèrdua.  

He observat un fet molt curiós amb la frustració. Es  valora de forma diferent si qui ho manifesta és un nen o un adult.

Si un adult manifesta frustració per no aconseguir una pujada de sou, per no poder anar al teatre, perquè plou quan havia pensat sortir d’excursió, perquè una noia o un noi no volen sortir amb ell o ella, perquè no guanya el seu partit polític o perd el seu equip de futbol...quina reacció acostuma a trobar al seu voltant, quan li explica a la seva parella, amics, familiars?

Empatia. Comprensió. Tolerància. Compassió. Amor. Respecte. Confiança. Companyia.

I si, alguna persona, li pot dir que espavili, que es deixi de tonteries i que no hi ha per tant.

Ara bé...i si qui expressa la seva frustració es un nen o una nena? Per no poder anar d’excursió, per haver perdut una joguina, perquè no vol marxar del parc i l’obliguen, perquè vol aquells cromos, perquè demana que l’agafin en braços i no l’agafen, perquè l’obliguen a compartir la seva joguina favorita....Llavors, quina resposta troba el nen en el seu ambient?

-          Va, no passa, res, com et pots posar així per una tonteria? Només es una joguina i en tens moltes. Va, te dit que paris!

-          T’he dit que marxem i marxem. I no posis aquesta cara que no canviaré d’idea!!

-          Vinga, no te posis així, no passa res. Perquè no jugues una estona?

-          He dit que no.

-          Va, deixa-li la joguina al teu amic...només és una joguina i aquí en tens moltes més. 

Aquests son alguns dels exemples.

On queda l’empatia, la comprensió, la tolerància, la compassió, el respecte i l’amor?

En aquestes situacions normalment diem: aquest nen té un problema de tolerància a la frustració. Ha d’aprendre a tolerar-la o sinó li anirà molt malament a la vida. No es pot tenir tot el que volem.

I li anem eliminant opcions d’escollir perquè ha de treballar la seva tolerància a la frustració.

Us deixo algunes preguntes....

I l’adult? Amb aquesta lògica, l’adult hauria de treballar també la seva tolerància a la frustració...us la treballeu vosaltres? De quines maneres?

Volem nens que diguin que sí  a totes les ordres, que no s’enfadin, que siguin obedients i dòcils?

I quin tipus d’adults volem després? Obedients i dòcils també?

Quines característiques volem potenciar en els nens?

Amb això no faig apologia del caos. La vida mateixa ens va marcant uns límits. No vol dir que sigui possible que el nen ho pugui fer o aconseguir tot. El que sí que podem fer  és respectar el seu sentiment de frustració, acompanyar-lo, abraçar-lo – si ens ho permet, fer-li petons. Fer-li saber que el que li està passant el fa patir i que ens sap molt de greu, i que estem allà per acompanyar-lo i estimar-lo, tot i que plori o cridi per la seva frustració.

Mica en mica, el nen anirà aprenent que no es pot aconseguir tot, perquè simplement hi ha coses que no poden ser, però que sentir-se trist i enfadat per això no és dolent i anirà aprenent formes més positives de manifestar-ho. 

Olga Pérez

Psicòloga i terapeuta gestalt